Revolució, dret i ciència no estan renyits. Per això començo recordant la injustament oblidada teoria del centèsim mico, aquella que van desenvolupar uns investigadors a partir de l’estudi de la vida d’una comunitat de micos en una illa del Pacífic i que va arribar a la conclusió que és molt complicat i requereix molt de temps modificar-los el comportament, però quan s’arriba a conscienciar l’individu número cent de les virtuts i avantatges del nou hàbit, després, la propagació és molt ràpida i aconsegueix consolidar-se definitivament 1

Doncs bé, ara que nosaltres, per mèrits propis, vivim en una comunitat sotmesa a una emergència climàtica ja inqüestionable i en la qual dedicar esforços a la conscienciació ecològica dels nostres congèneres i a fer lobbying en l’interior de les nostres institucions -l’activisme ben tolerat pel sistema- s’ha demostrat clarament insuficient; ara que la política dels “petits gestos” -aquella que vol carregar sobre les nostres esquenes la culpabilitat de la insostenibilitat de la situació i ens compel.leix a canviar les nostres bombetes de casa, inflar d’una determinada forma els neumàtics o gastar menys aigua quan ens dutxem-, s’ha acreditat no només ineficient, sinó fraudulenta; ara que ja no queden a penes d’aquells activistes amb suficient valor per atrevir-se a posar el seu cos entre la natura i els especuladors; ara que ja sabem que per sobre nostre no hi ha ningú ni amb la voluntat, ni amb la capacitat d’aturar aquest sistema neoliberal destructor de vida, només ens queda una última reflexió: potser som nosaltres mateixos, nosaltres mateixes, els que, les que, com a individus, hauríem de passar a l’acció.

L’acció que proposem és una acció de confrontació directa amb els poders de l’Estat, però sense riscos, des de dintre i fent servir les seves mateixes armes: les lleis. Digueu-li “activisme jurídic” o, si us agrada més “sabotatge jurídic”, és igual, l’experiència ens ha demostrat que els fa mal, ja que els especuladors han de dedicar importants recursos econòmics no previstos a defensar-se, amb el risc que un Organisme públic els acabi sancionant, o que un Tribunal finalment acabi veient les seves trampes i li tombi a terra un projecte que -de no haver hagut un detestable activista defensor del medi ambient- li hauria comportat nombrosos guanys. De fet, cada vegada aquests especuladors dediquen més esforços a fer pressió contra els activistes legals. I això vol dir que funciona 2.

Fem un altre pas endavant

Ara, el que proposo, és fer un altre pas en la lluita, democratitzar aquest tipus d’activisme jurídic tot desmitificant falses llegendes, com ara que tot aquest tipus d’accions hagin de quedar en mans d’advocats, d’equips jurídics o d’experts en la matèria; o la complexitat de la terminologia i de la burocràcia; inclús dels suposats costos econòmics que comporten aquestes accions. Res d’això és cert. Bona part de les denúncies en contra d’un projecte urbanístic especulador, en defensa del medi ambient o del dret a la salut, les pot interposar qualsevol persona, sense cap cost econòmic i des de casa seva.

No es tracta de fer creure que lluitar amb les eines legals que ens dóna el mateix sistema sigui una tasca fàcil. En absolut. No ens enganyem, el sistema legal actual descansa sobre unes bases concebudes per mantenir els privilegis dels qui ostenten el poder, en paraules de l’advocada i activista Catharine MacKinnon, “les lleis serveixen per organitzar els poders dels qui tenen el poder” 3. Del que es tracta és d’aprofitar les seves carències, les seves contradiccions i debilitats, com a estratègia de lluita.

Ara que la violència institucional -física o via sancions pecuniàries-, s’ha imposat a l’acció directa i a la desobediència civil com a eines de legítima defensa, per què no, des de casa i amb un mínim esforç de lectura, nosaltres, per separat o en grups organitzats, exigim formalment que cadascuna de les institucions públiques compleixin les seves obligacions i protegeixin els nostres legítims drets?

Si estadísticament està demostrat que la majoria dels projectes urbanístics que s’impugnen judicialment acaben sent anul·lats per un Tribunal, per què no ens oposem a tots i cadascun dels projectes especuladors que omplen d’asfalt i formigó el nostre territori? En aquest àmbit es tracta d’una acció pública -que pot tirar endavant qualsevol persona- i hi ha mecanismes legals perquè tot això sigui gratuït -benefici de justícia gratuïta-.

Si vivim en ciutats on contínuament es superen els llindars de contaminació acústica o els de qualitat de l’aire que respirem, sense que les nostres autoritats incompetents facin res convincent al respecte, per què no omplim com a ciutadans i ciutadanes els seus despatxos de les nostres legítimes reclamacions? Havent-hi normativa específica que preveu la possibilitat d’expedientar disciplinàriament aquestes autoritats i funcionaris negligents i incompetents -que tan ràpids són quan es tracta d’atorgar llicències a empreses contaminants-, per què ningú reclama, quan no tenim res a perdre i molt a guanyar?

Doncs reclamem, denunciem. I tornem a reclamar i denunciar. Les vegades que calguin, amb simples escrits de denúncia, que òbviament no solucionaran la situació d’emergència climàtica que vivim, però que si tenen continuació en cadascú de qui llegeix aquestes línies, es produirà un efecte sinèrgic que, de ben segur, el medi ambient ens agrairà.

Vols sumar-te tu també a la revolució dels micos guerrers? Contraataquem!

1. L’experiment el va dur a terme Lyall Watson i consistia a introduir l’hàbit de menjar patates en una colònia de micos. Sembla que aquests, tot i morir-se de gana, les rebutjaven per què les trobaven brutes de terra. Fins que es va ensenyar a una mona a rentar-les amb aigua i altres exemplars més joves van aprendre d’aquesta i així successivament. Això va requerir moltíssim temps, sí, però segons l’investigador quan van arribar a un centenar els micos que havien après a rentar les patates amb aigua, l’hàbit de menjar-les es va propagar molt ràpidament entre totes les comunitats de micos de les illes properes. 
2. Una bona prova és la recent actualitat dels plets estratègics contra activistes, portats a terme pels privilegiats del sistema -les denominades SLAPP-, on a Catalunya en tenim un bon exemple amb la màfia monopolista d’Aigües de Barcelona (Agbar).
3. I un bon exemple el tenim si examinem l’actual sistema corrupte espanyol, basat en un text constitucional que la immensa majoria dels qui poden llegir aquest article, ni tan sols han tingut l’oportunitat de dir si estan d’acord o no i que, el que encara és pitjor, tenen totalment restringida la possibilitat de modificar-lo.